jueves, 11 de agosto de 2011

Sant Roc a La Vilavella


El calendari festiu recorre de dalt a baix, totes les comarques valencianes, constituint un dels elements més importants del nostre patrimoni cultural. Les festes dels pobles ens ajuden a descobrir l’encant de les nostres tradicions. Tresors que hem de valorar, estimar i transmetre a les generacions futures. Amb les nostres festes donem a conèixer al món una manera de ser i d’entendre la vida. Una forma de viure i de relacionar-nos.

Durant tot l’estiu, són moltes les celebracions festives que tenen lloc als nostres pobles. Amb els dies llargs i plens de llum i sol (a l’estiu tot el món viu) la vida es fa present al carrer, i entre el veïnat i els visitants, s’establix un sintonia especial que fa possible la festa. El mes d’agost, més relacionat amb les vacances i per al descans, fa nàixer la festa d’una manera especial i singular, engalanant places i carrers. Una de les festes més representatives a la nostra comarca de La Plana Baixa, és la festivitat de sant Roc, cada 16 d’agost. Vull fixar-me detingudament amb el poble de La Vilavella, per transmentre la realitat de la festa, l’emoció, els sentiments, el treball, l’esforç, la constància i l’esperit festiu d’una gent que se sent arrelada al seu poble i identificat amb la seua cultura.

Durant anys, l’economia del poble ha estat basada, com en altres pobles valencians, en la taronja. Però la roda del temps gira, i La Vilavella, tampoc no ha escapat dels anys roïns que viu la citricultura valenciana. Per això ara, la majoria de la seua població treballa en les indústries dels pobles veïns com Nules o Vall d’Uixó.

La Vilavella, conserva encara l’esperit de resistència. Aquell esperit que fa possible no perdre la memòria col•lectiva que configura la personalitat d’un poble, tot i que s’adapte a viure uns nous temps, que miren al futur, però sense renunciar a les seues arrels. El carrer sant Roc, és un clar exemple de fidelitat al passat i d’obertura al futur.


  
Cobertor fester penjat al balcó i el bou de la ramaderia de Baltasar Iban recorrent el carrer sant Roc en les festes de 2008

Els anys, en este carrer de La Vilavella, no es compten de Cap d’Any a Cap d’Any, sino de sant Roc a sant Roc. Al voltant del dia 16 d’agost, el carrer es prepara per a celebrar la seua festa. Hi ha hagut un any de treball per part de la comissió encarregada dels actes, amb una gran participació del veïnat que col•labora en loteries, rifes o donacions gràcies a les quals serà possible la festa. L’esforç constant i quotidià dels veïns, com una bona collita, dóna el seu fruit cada mes d’agost. El dia de les paelles, l’esmorzar, actuacions musicals, són alguns dels actes de la setmana de festes. Però un dels esdeveniments més importants, són les exhibicions taurines: el bou al carrer, tan popular a la nostra comarca, i que la comissió dedica grans esforços en la compra d’exemplars.
Ramaderies de ferro de primera han corregut el carrer sant Roc: Isaias y Tulio Vázquez, Eduardo Miura, o la saga dels bous de Domecq, son uns dels exemples. I és que des de l’any 1954 la gent del carrer sant Roc de La Vilavella visita Sevilla per adquirir els millors bous. Tanta és la fama que s’ha llaurat el carrer que els aficionats taurins coneixen La Vilavella com a plaça de primera. El carrer és una festa per a veïns i forasters (sempre molt nombrosos) que recorden les vesprades més glorioses que el bou del carrer sant Roc, ha regalat a l’afició taurina. De fet l’any 2006 i 2007 els bous de les ramaderies de Celestino Cuadri i de Vegahermosa (Jandilla), respectivament, van ser guardonats amb el premi al millor bou de totes les comarques valencianes




 
Dos moments d’espectació a l’eixida del bou al carrer sant Roc de La Vilavella


L’esclafit del primer coet mitja hora abans de l’eixida del bou comença a moure ja el cuquet dins del cos. El veïnat al carrer prenen la fresca, com marca la tradició, veu com els aficionats, molts d’ells vinguts de pobles veïns, van amunt a vore l’eixida. Un quart abans de l’hora programada, al voltant del toril no cap ni una agulla. ‘Molta gent hui!’, se sent a la conversa. Tot i ser un carrer estret, amb poc espai per amagar-se del perill, la gent es mira ja el rellotge i espera impacient l’eixida del bou. Ja és l’hora. Retrona al cel el tercer coet. I una veu perduda entre la multitud diu:‘Bou al carrer!’. Entre l’espectació i l’emoció s’espera vore l’animal com eixirà del corral. Ja ho diuen:’Els bous són com els melons’. Però independentment del joc que done el bou, l’important és que la festa, ja és al carrer.


Però el carrer sant Roc, a més dels bous, té també una part religiosa. El 14 d’agost és el tradicional dia del bou, que una vegada acabat, el veïnat s’afanya en recollir l’arena, que protegix les potes de l’animal, per netejar el carrer. El dia 15, la vespra de la festa, el carrer desperta net i pulit. Són les dones que agranen i arruixen el carrer, per a que passe el pare sant Roc. Eixe mateix dia, a la nit, té lloc el trasllat. El tabal i la dolçaina, intruments genuïnament valencians, que afortunadament des de fa uns anys formen part dels programes de música a les escoles, anuncien que el pare sant Roc ja és a la vora, i molt prompte farà la seua visita anual al carrer. Des de l’església, el sant es trasllada a casa del clavari on passarà tota la nit fins l’endemà. Confrades i fidels, veïns i devots, acompanyen al sant, mirant-lo amb ulls penetrants, fervorosos i emocionats. Mentre el sant puja carrer amunt, es van sentint els coets i les campanes al vol que afloren la devoció i el sentiment del poble. La festa ja ha arribat, i les notes musicals de la banda, anuncia la desfilada. Una vegada ja són davant de la casa del clavari el poble canta l’himne a sant Roc. El dosser espera la imatge. Una vegada col•loquen al sant, es canten els goigs. Davant la casa del clavari, s’aglomera una multitud de gent, mentre les dones paren cadires per a vetlar al sant durant tota la nit. És el poble el que fa seua la tradició dels seus avantpassats. Una tradició que els veïns del carrer han creat al llarg dels anys. La gent, devotament, presenta al sant les alegries i les penes, la tristesa o el goig, l’acció de gràcies o les esperançes que han viscut durant un any. Acte seguit, els veïns del carrer, de dalt a baix, paren llargues taules amb cacaus, tramussos, faves i begudes, i el poble viu en germanor, entre rialles i converses la festa al carrer.

 
Dosser de sant Roc en les festes d’agost de 2008, confeccionat per Paco ‘El Vallero’ veí del carrer


Quan desperta el nou dia, el 16 d’agost, les campanes al vol toquen l’alba, anunciant als fills de La Vilavella i als pobles del voltant, que ja ha arribat aquell dia tan desitjat i tan joiós: el dia de sant Roc. Al matí baixa el sant a l’església per a la missa major, i per la vesprada, el carrer es prepara per a la processó.

Com obeïnt a una veu la multitud s’alça, amb actitud de respecte, i de tots els llavis brolla: Ja s’acosta sant Roc!  I al passar majestuós, per davant de tanta gent, cadascú li va dient la seua esperança més íntima. La mare que té en perill el fill de la seua vida, resa: Sant Roc, dona salut el meu fill! La xica, des del cancell amb la porta il•luminada i el balcó vestit de festa diu, Fes que no m’oblide ell! I fins l’agüelo tremolós, que per dolències i danys, més que pel pes dels anys, ja no va a la processó, sabent que l’essència de La Vilavella és ser un poble arrelat al camp i a la terra, prega per la collita, que l’agüelo morirà llaurador. Algú que té una ferida de maldat i perdició, també demana perdó, i la mirada entristida de sant Roc, ni el rebutja ni el castiga, sino sembla que li diga: Ja estàs perdonat, fill meu! I així, aflorant tanta llum i tanta vida, la fe fervorosa i florida, va sobre l’anda amanida sant Roc banbolejant, baix les cascades de flors, entre vítols i traques, coets i oracions, silencioses emocions i gratituds de tot cor. I La Vilavella, com una brassa, foc de sa fe jubilosa, queda assossegada i ditxosa, quan el pare sant Roc passa. La processó arriba al seu terme, i sant Roc acaba la jornada festiva invitant a tots a mirar el cel, vestit de festa amb els focs artificials, que il•luminen els cors de la gent d’un poble que, un any i un altre, continuen creient en l’esperança.

Des d’una posició privilegiada, com a porta de la Serra d’Espadà, La Vilavella viu entre la contemplació d’un paisatge únic format per una catifa de tarongers que es fonen amb el blau del mar Mediterrani, i la majestuositat de les muntanyes, que des d’El Puntal custodien la població. En un poble tan tradicional, l’essència de les coses no canvia les sensacions viscudes. El mèrit i l’èxit a La Vilavella, radica en la seua gent, que amb treball i constància, amb il•lusió i esforç, fa possible que un poble amb només 3400 habitants, aglutine un moviment associatiu i fester digne d’elogi.

La roda del temps continua sense parar, mentre va erosionant els rostres de la gent, autèntica geografia que ens indica les tradicions d’un poble. El mes de setembre és a la vora, i amb el començament del nou curs escolar, les xiquetes i els xiquets, amb els rostres tendres plens d’una ingènua felicitat, i els adolescents, que estan vivint l’experiència de descobrir el món, continuen el camí de la vida que els vells del lloc han llaurat. Són les noves generacions, que faràn possible que en el futur la festa no caiga en l’oblit. Algún dia, i gràcies a la tradició d’anys i anys, la memòria col•lectiva d’un passat es revel•larà com un mar de festa, de la festa de sant Roc, que els pertany també a ells. Perquè la gent fa la festa. Perquè la gent fa el poble. Perquè la gent, és el poble en festa.
 
Texto extraido de El Periodic.com, autor: Jordi Bort